Josep M.Mallarach
A la darrera dècada del mil·lenni, el Fluvià, el Fluvium Claudianus dels autors llatins, ha acabat inesperadament fent honor al caràcter arquetípic del seu nom. En efecte, es tracta de l’únic riu que neix i desemboca a Catalunya que manté encara les seves conques altes vives en un estat prou elevat a causa d’una conjunció afortunadíssima de factors que, en una societat tan industrialitzada i en un país tan poblat com és el nostre, podem caracteritzar per absències: absència de nuclis urbans i industrials a la vora dels seus trams mig i baix, absència de greus contaminacions, de destruccions generalitzades dels seus boscos de ribera… Dit d’una altra manera, es tracta de la conca interior de Catalunya que, des del punt de vista ecològic ofereix, avui per avui, les millors condicions relatives. És a dir, no gaire galdoses però, tanmateix, molt superiors a la resta de malparats cursos hídrics del país. El fet que a la seva capçalera es trobi el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i a la seva desembocadura el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà no fa més que reforçar el seu caràcter excepcional. Però això no és tot, l’Alta Garrotxa, part del Collsacabra i del Vidranès, uns dels espais amb major superfície del Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya (PEIN), i la conca lacustre de Banyoles amb el llac més gran del país estan també vinculats, directament els dos primers i ecològicament el darrer. El Fluvià és encara, per tant, un dels rars rius mediterranis que continua essent un riu de debò.
En el Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya existeix una contradicció volguda; hom parla reiteradament de la xarxa d’espais d’interès natural, però de fet només en defineix els nuclis, la suma total dels quals suposa prop del 20% del territori català. És molt evident, doncs, que la salvaguarda i la no simple substitució de molts dels ecosistemes representats en aquest valuós conjunt d’espais no poden garantir mesures conservacionistes, per enèrgiques i eficients que fossin, si les connexions entre ells, és a dir, els fils de la xarxa no arribessin mai a teixir-se. La conservació dels ecosistemes que configuren les múltiples connexions entre els espais del PEIN és, per tant, una necessitat, no solament per conservar els esments espais sinó, en definitiva, i això és el més important, per conservar un país habitable en el ple sentit del terme. Un país on la diversitat, l’harmonia i la bellesa dels elements i dels éssers naturals perduri, i si pot esser millori, i on les nafres i esguerros comesos en anys de disbauxada precipitació puguin ésser gradualment pal·liats. Aquest hauria d’esser, ben mirat, un dels grans objectius del Pla Director Territorial de Catalunya.
El Fluvià, i és ara, de fet, no de dret, el nexe físic d’unió i corredor biològic funcional entre els Aiguamolls de l’Empordà, el llac de Banyoles i la zona volcànica de la Garrotxa. D’ençà de l’inici de la gestió d’aquests dos parcs naturals, l’increment de l’avifauna aquàtica riu amunt ha estat espectacular. L’estiu del 90, estols de bernats pescaires i martinet blancs reposaven tranquil·lament aigües amunt de l’aiguabarreig del Llierca, fins i tot amunt de Castellfollit de la Roca. Els martinets de nit i els ànecs collverds sovintejaven la riera de Bianya, que remontava a l’alba el silent agró roig.
D’altra banda, per a la promoció d’aquest corredor biològic, el Fluvià disposa d’un altre avantatge decisiu: la franja de domini públic està perfectament termenejada des de les laves de la Garrotxa fins als sorrals de la Gola, i aquesta franja és prou ampla com per garantir una gestió eficaç de veritable volada.
Gestionar amb eficàcia aquest corredor biològic de 97 quilòmetres no ha de voler dir prohibir simplement l’aprofitament dels recursos naturals que conté o pot oferir. En algun cas, algun lloc concret potser sí que caldria fer prioritàrius els no-ús i definir diverses reserves naturals parcials; però, en termes generals, l’aprofitament forestal seria possible tot potenciant les vernedes, alberedés, salzedes i altres comunitats autòctones del riber. L’extracció de graves i sorres també podria ésser admesa de manera que, no solament no perjudqués, sinó que ajudés a crear estancs canals o llacunes que enriquissin més l’ecosistema, i el mal podríem dir per a la pesca i educació en el medi ambient que, amb l’abstenció de la seva pràctica directa al riu, venien, segurament incrementar les captures a causa del potenciament poblacional i resultaria com a efecte l’establiment de la Reserva de Caça que ha esdevingut a l’entorn del Parc dels Aiguamolls.
No es pot amagar que existeixen seriosos problemes a resoldre: la contaminació urbano-industrial del sector d’Olot-St. Joan les Fonts-Castellfollit; les derivacions de cabal que en el tram de la capçalera no respecten el cabal ecològic, l’ús excessiu d’adobs químics i de biocides, els residus de les explotacions ramaderes intensives, la sobreexplotació d’alguns aqüífers, amenaces de construcció d’un embassament a Crespià, etc. Molts d’aquests tenen solució si som capaços de posar-hi remei abans que no sigui massa tard. La coordinació administrativa entre els organismes que hi tenen competències seria del tot imprescindible, però no estalviaria una campanya d’educació ambiental adreçada a tots els municipis riberencs per tal de canviar l’actitud envers l’ecosistema fluvial i corresponsabilitzar tots els sectors implicats en aquesta iniciativa pionera i dels quals nova conselleria de Medi Ambient té plantejat un actiu i estimulant. Ben segur que l’experiència dels dos parcs naturals de la conca del Fluvià podrà ésser una ajuda valuosa. Vejar els nostres fills podran banyar-se tranquils en un Fluvià ple de vida on els llúdrigues tornin a ocupar els seus dominis!
JOSEP M. MALLARACH