Cap riu verge.

El text que segueix és un fragment procedent d’un article titulat “No wild rivers”, de l’ecòleg
estadounidenc Richard R. Harris, on comenta les seves impressions sobre el riu Fluvià, fa una
proposta de restauració ecològica de tot el riu i afegeix algunes reflexions generals sobre l’estat
dels rius de Catalunya.

L’any 1994, el Dr. Harris, un prestigiós especialista en ecologia fluvial, professor de la Universitat de Berkeley, a Califòrnia, fou convidat pel Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya a fer un reconeixement dels rius del país, aprofitnat un any sabàtic. A l’acabament de la seva inspecció als rius catalans, va lliurar un informe que li havien encarregat sobre la Noguera Ribagorçana i també un article de set pàgines, d’interès més general, que no ha vist mai la llum. Quan el lector n’hagi llegit els extractes que segueixen, segurament entendrà la raó. La visió fresca que aporta el Dr. Harris des de fora, l’estil franc del seu escrit, i el fet que manté, pràcticament, la seva vigència, són els principals motius que ens han decidit a
traduir-lo.

Agraïm al Marc Ordeix, biòleg del Centre d’Estudis del Rius Mediterranis de Manlleu,
l’ haver-nos fet conèixer l’article original, i l’autor, l’amable autorització per donar-lo a conèixer.

Josep Maria Mallarach

Cap riu verge. Comentaris i reflexions d’un viatge pels rius de Catalunya
Richard R. Harris

Després de viatjar per Catalunya i d’observar nombrosos exemples de rius i torrents
fortament degradats, em varen parlar del Fluvià. Aquest gran riu em fou descrit com l’únic
riu de Catalunya sense cap gran embassament i que té l’aigua de relativament bona qualitat
(…).
A la seva capçalera muntanyenca, el riu Fluvià creua el Parc Natural de la Zona Volcànica
de la Garrotxa, situat prop d’Olot, una regió de cons piroclàstics, denses rouredes i pinedes,
i relativament poca agricultura. És un paisatge que recorda la part rural dels estats de
Pensilvània i de Nova York. Al seu curs baix, el Fluvià creua el Parc Natural dels
Aiguamolls de l’Empordà, una de les zones humides més importants de la Mediterrània, i
la segona més important de Catalunya després del delta de l’Ebre. Els enamorats dels
ocells venen als aiguamolls de l’Empordà des de tot Europa per observar-hi l’abundosa
avifauna. La part mitjana dels 80 km de curs que té el Fluvià, solca un paisatge rural i
passa a través de petites poblacions.
Vaig passar uns quants dies amb científics i gestors de la zona1

mirant el riu Fluvià a dins i
al voltant dels dos Parcs Naturals, discutint les condicions del riu i les necessitats de
protecció i de gestió. Cal tenir present que la designació de “parc” a Espanya, no significa
preservació, ni tan sols protecció contra els impactes de l’ús del sòl. Els gestors dels Parcs
Naturals poden fer recomanacions a les autoritats municipals i als propietaris sobre gestió
de riu, dins dels límits del Parc, però el poder de decisió el tenen les autoritats locals. Als
Aiguamolls de l’Empordà hi ha àrees de Reserva Natural que tenen un alt nivell de
protecció. Normalment, les àrees de Reserva Natural haurien de ser adquirides i esdevenir
de propietat pública, però això no s’ha donat encara als Aiguamolls de l’Empordà per
manca de recursos econòmics. Grans extensions dels Parcs Naturals d’Espanya romanen en
propietat privada i són gestionades de la manera que els propietaris consideren més adient.

1
Entre aquells ‘gestors’ hem tingut coneixement que es compten Francesc Giró, que va acompanyar el Dr.
Harris a la Noguera Pallaresa, Emili Bassols i Arnald Marcer, que el van acompanyar al curs alt del Fluvià, i
Deli Saavedra, que el va acompanyar al curs baix del Fluvià (Nota del traductor).

Actualment s’està gestant el concepte de crear un corredor de protecció continu per tot el
riu Fluvià. El seu objectiu seria assegurar la connectivitat per a la fauna terrestre i fluvial
entre els dos Parcs Naturals. Avui per avui, però, no hi ha personal ni recursos suficients
per traduir aquest concepte en una proposta, i molt menys per dur-la a la pràctica.
A la conca alta del Fluvià, els 15 km de riu que vaig visitar es troben en algun dels tres
estats següents: natural o agrícola, parcialment urbanitzat i totalment urbanitzat, i tot això a
l’interior del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. La part més natural
comprèn algunes de les millors comunitats riberenques que vaig veure a Catalunya, amb
una relativa alta diversitat d’espècies i d’estructura. Això no obstant, també té rodals
dominats parcialment o totalment per espècies exòtiques, la més freqüent de les quals és la
Robinia pseudoacacia, i un pollancre clònic plantat per fer-ne pasta de paper. En aquesta
part relativament natural del riu existeixen unes quantes rescloses que en deriven
lateralment el cabal.
El tram urbà del Fluvià creua la petita ciutat d’Olot. Aquí el riu és subjecte als capricis dels
usuaris de les seves ribes i de l’Ajuntament. La comunitat riberenca que resta és encara
densa però està dominada per espècies exòtiques com ara l’aliant (Alianthus), que tan
freqüent és als turons de Califòrnia. La vegetació de l’àrea inundable és subjecte a
periòdiques tallades, per por de les revingudes. La qualitat de l’aigua és generalment baixa,
degut a abocament no autoritzats d’aigües residuals, alts nivells de nutrients en les aigües
d’escorrentiu superficial, i velocitat artificialment lenta de l’aigua. De fet, el flux és quasi
completament controlat per una successió de rescloses que deriven aigua de la llera per
generar energia. Així doncs, encara que el Fluvià no tingui cap gran embassament, té tantes
rescloses que el seu efecte net conjunt és un riu de flux regulat.
A la zona mixta, també hi ha rescloses i la terrassa inundable conté una barreja de
comunitat riberenques relativament “naturals”, amb d’altres que són completament
alterades o absents. Dins dels límits d’una vila2

, el curs del riu ha estat convertit en un
canal trapezoidal i s’ha tallat la vegetació de ribera per control de revingudes. Encara que
la vegetació es recuperi, la necessitat de tallar-la prevaldrà novament sens dubte. En un
altre lloc3
, encara dins dels límits del Parc Natural, el bosc de ribera ha estat suprimit per
tal de permetre una vista panoràmica del poble medieval penjat dalt d’un corrent de lava.
La urbanització continua, i els gestors del Parc Natural de la Zona Volcànica de la
Garrotxa reconeixen que tenen poca influència en el tractament que es dóna al riu dins de
les zones urbanes o en curs d’urbanització. Són vistos amb malfiança per la població local.
Senten que poden fer-se forts a les àrees naturals, però que, en darrera instància, la única
manera d’assegurar la protecció seria adquirir terrenys al llarg del riu.
La regió del curs baix del Fluvià s’anomena Costa Brava, i és una de les principals
atraccions turístiques d’Europa. Centenars de milers de turistes d’Europa del nord i
d’Europa central venen a la Costa Brava a passar les vacances d’estiu. El riu en pateix els
efectes de diverses maneres. Algunes parts del riu, en particular una illa inaccessible4
i
alguns antics meandres, mantenen relativament bons conjunts de vegetació de ribera i
abundosa fauna, però la major part de la plana d’inundació ha estat malmesa per tallades
arreu, erosió aquàtica causada per les embarcacions a motor, l’agricultura i les activitats
recreatives. De fet, els 25 darrers quilòmetres del riu han estat tallats, canalitzats i
parcialment dragats varies vegades, al llarg dels darrers quinze anys, per controlar les
revingudes (…).
2
Sant Joan les Fonts (Nota del traductor)
3
Castellfollit de la Roca (Nota del traductor)
4
L’illa de Caramany, prop de Sant Pere Pescador (Nota del traductor)

Tot és relatiu. M’havien descrit el Fluvià com el riu més natural de Catalunya. Ara bé,
onsevulga que vaig examinar-lo, vaig veure que estava greument alterat i fortament
regulat. No obstant, encara queden retalls de la vegetació de ribera natural i el règim fluvial
de les revingudes no està controlat. Els planificadors estan treballant en el curs baix del riu
per identificar valors per ser protegits i restaurats, i per desenvolupar el concepte de
corredor fluvial. Desgraciadament, la majoria d’aquests planificadors tenen pocs recursos
per fer la seva feina. Algunes persones treballen bàsicament de franc.
De tornada a Califòrnia reflexionava sobre el que havia vist. Tinc una impressió que
domina totes les altres: la pèrdua de rius natural a resultes dels usos humans és devastadora
a Catalunya. Probablement, des de fa segles, la gent de Catalunya han acceptat un entorn
fortament alterat com a “natura”, sense cap base de comparança. Vaig veure nens que
nedaven en aigües gris-verdoses on jo no gosaria posar-hi el peu. Certament hi ha alguns
llocs bells a Catalunya com l’alt Pirineu o els penya-segats costaners, i, per descomptat, el
patrimoni cultural de les catedrals i els museus. Però no hi ha rius verges. I això
segurament és cert igualment per la majoria d’ecosistemes de Catalunya: no hi ha
praderies, ni boscos, ni zones humides que siguin verges. Hi ha retalls aïllats de natura
esparsos, negligits perquè no són útils per cap aprofitament humà. Hi ha milers i milers
d’hectàrees de turons que havien estat coberts per suredes, que van ser tallats, aterrassats,
plantats de vinya i olivera, i que avui dia són quasi pelats i denudats, i també hi ha milers
d’hectàrees de plantacions de pins. Catalunya és un paisatge quasi completament
“civilitzat” (…).
Malgrat pugui sembla paternalista, tinc alguns suggeriments pels catalans (…). El riu
Fluvià com a sistema integral mereix protecció com el darrer riu relativament no regulat
que resta a Catalunya. La seva posició de connector entre dos Parcs Naturals ja és una
justificació suficient. Però si en calgués una altra, s’hauria de protegir i restaurar com el
darrer riu on subsisteixen boscos de ribera seminaturals. Un esquema aproximat del procés
per determinar-hi les mesures de protecció hauria d’incloure:

1. L’avaluació comprensiva del corredor riberenc sencer, des de la capçalera fins a la
   desembocadura, per classificar les zones de protecció, millora o restauració.
2. L’inventari dels usos del sòl i de les activitats que amenacen la qualitat del corredor
   biològic.
3. El desenvolupament dels objectius de protecció, millora i restauració en el context
   d’un procés de planificació on hi participin tots els agents: agricultors,
   conservacionistes, ciutats, turisme, i organismes públics competents.
4. Cal una estratègia d’aplicació que disposi d’incentius per la protecció, normes
   fortes i capacitat d’adquisició de terrenys.
   El finançament per dur a terme un projecte a gran escala com aquest és limitat. Catalunya i
   Espanya, en conjunt, no són riques. Però el riu Fluvià, el Parc Natural de la Zona
   Volcànica de la Garrotxa i el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà són
   d’importància nacional i internacional. El finançament hauria de procedir de la resta
   d’Europa, que es beneficiaria directament de la protecció de les zones humides
   mediterrànies, igual com d’organitzacions internacionals de conservació, i potser fins i tot
   dels Estat Units.
   Cada dia que passa la integritat del riu Fluvià es redueix de forma progressiva per accions
   locals unilaterals. Algun moment, potser aviat, les possibilitats de protecció i de restauració
   s’hauran perdut.